Prezi

http://prezi.com/k5gakdvd1csg/la-tardor/

MAL HUMOR

    Guardo tancats en un cofre de plata
     tots els somriures que trobo pel món.
     Si el mal humor m'ataqués algun dia
     i els necessito, ja sabré on són.    


               

               
                                          Joana Raspall

Els cinc regnes

ANIMALS

Són éssers vius pluricel·lulars. Són éssers vius heteròtrofs: s'alimenten d'altres éssers vius o d'elements d'altres éssers vius.

VEGETALS

Són éssers vius autòtrofs, o sigui, es fabriquen l'aliment amb l'ajuda de la llum del sol i l'aigua de la pluja.

FONGS

Els fongs s'alimenten de la matèria orgànica. Són, doncs, éssers vius heteròtrofs.

PROTOCTISTS

Els protoctists són éssers vius unicel·lulars com els protozous i algues unicel·lulars. Els protozous són organismes heteròtrofs. Les algues unicel·lulars són organismes autòtrofs.

MONERES

Comprèn els organismes unicel·lulars procariotes. La cèl·lula procariota no té un nucli ben definit, ja que el contingut del nucli està escampat per tota la cèl·lula.

La tortuga

La tortuga cançonera
a poc a poc fa camí.
Ha sortit de bon matí
per arribar la primera
a menjar-se l'enciam
de l'hort de la masovera.

El conill tenia fam;
ha sortit aquesta nit
i l'enciam s'ha cruspit!
La tortuga no s'enfada;
troba brotets de lletsó,
que florit també li agrada,
i se'ls menja amb fruïció.
Ja paguen la caminada.

          

La dàlia

                    Colliré una dàlia  

                   que tingui cent pètals

                     com paperinetes

                   on cauen les gotes

                      del rou de la nit,

                    i sobre la pàgina

                     les vessaré totes

                    perquè es tornin lletres

                    i pugui fer els versos

                     que el cel hagi escrit.

                     Me'ls dictarà l'aire

                      amb l'olor que exhalen 

                     les plantes boscanes, 

                     la mel de les bresques,

                     la fruita i les flors...

                      Jo podré escoltar-ne

                      la dolça tornada,

                       i per a vosaltres

                     serà font de versos

                        nascuts de la dàlia

                       que al sol s'ha desclòs.

Joana Raspall

ELS CINC SENTITS

La vista:

L'oïda:

L'olfacte.

El gust:

El tacte:

Una tarda d'estiu

molt llarga...

Hi havia una vegada tres amics que anaven amb bicicleta cap a La Vall de Montblanc una tarda d'estiu. Els tres nens es deien Àlex, Santiago i Arnau. Van prendre els banyadors i es van banyar a la cascada. També van jugar a pilota. Quan es van cansar es van menjar els entrepans que els havien preparat les seves mares. Després van continuar una estona més jugant. Va passar l'estona molt ràpid i el Santiago va dir quan es va mirar el rellotge:

• Mare de Déu, que tard que és!

Es van posar el casc i van marxar. Quan ja estaven fora de la vall, van passar per un camí que no era el de sempre, s' havien equivocat. Va començar a ploure molt i per casualitat van veure una casa molt vella i van decidir entrar per protegir-se de la pluja. L'Àlex tenia una mica de por, aquella casa era molt vella, lletja i plena d'aranyes, però també va entrar. La casa no tenia llum i no tenien llanternes, no es veia gairebé res i tots tenien moltes ganes de sortir però a fora encara continuava plovent molt. De tant en tant se sentien sorolls estranys, sobretot, darrere d'una porta. Van intentar investigar però no es veia res. Pel soroll que sentien l'Arnau va reconèixer que eren rates i que s'estaven menjant alguna cosa...

Els va agafar tanta por que encara que plogués volien marxar corrents d'aquell fastigós lloc. Però... quan el Santiago va intentar obrir la porta no va poder perquè hi havia alguna cosa darrere que impedia obrir-la. Estaven tots histèrics i planejant com s'ho farien per sortir, però els costava molt pensar perquè estaven molt espantats. Es van posar a empènyer la porta amb tota la seva força però no hi havia manera.

L'Arnau va veure que hi havia una finestra però estava una mica alta. Van intentar fer com un castell. A baix de tot hi havia l'Arnau agenollat, el més forçut. A sobre de l'Arnau va pujar l'Àlex de peu, i l'últim, el Santiago, el més lleuger. El Santiago va intentar obrir el pany de la finestra i ho va aconseguir! Va haver de saltar i es va fer una mica de mal perquè hi havien molts esbarzers. El Santiago va apartar la bicicleta de l'Àlex que era la que impedia obrir la porta perquè havia caigut. Finalment van poder obrir la porta i es van abraçar perquè estaven molt contents.

Ja no plovia, van agafar les bicicletes i van tirar endarrere per agafar el camí que es coneixen. Van arribar a casa molt tard i els pares estaven molt preocupats. Tot havia passat, sempre seria una experiència per recordar i van aprendre a superar una mica més la por. I vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat!

Àlex Bultó

PLUGIM

Quina pluja tan dolça

llisca sobre les coses!

És un vel de carícies,

és un bres de cançó.

De les branques florides,
pengen gotes perlades,
diamants que fulguren
amb un lleu tremolor.

Quina pau! Quin silenci!
Una llum vellutada
difumina les formes,
i l'esguard, fascinant,
hi crea fantasiosos
camins de meravella
vers un món somniat.
                                         Joana Raspall